Jacint Verdaguer: Lo pi de les tres branques

Símbol de germanor cavabànica o catalana-valenciana-balear

Fa 40 anys, a s’inici preautonòmic de s’ensenyament de sa Llengua de ses Balears, En Bartomeu Rotger i En Llorenç Vidal se varen llançar a s’aventura de preparar i publicar es  llibre de lectura per EGB i FP «TRES BRANQUES D’UN MATEIX PI. Lectures de Balears, Catalunya i València», 1979 i 1981 (1ª i 2ª edicions). Un títol derivat d’es poema d’En Jacint Verdaguer «Lo pi de les tres branques», símbol de sa germanor cavabànica o catalana-valenciana-balear. Amb sos seus encerts i es seus desencerts, degut a s’urgència de sa seva publicació per sa carència de material didàctic adequat, va ser una primícia pedagògica ara ja històrica i que, en auxili de desmemoriats, convé recordar.

* * *

Hace 40 años, en el inicio preautonómico de la enseñanza de la Lengua de las Baleares, Bartomeu Rotger y Llorenç Vidal se lanzaron a la aventura de preparar y publicar el libro de lectura para EGB y FP «TRES BRANQUES D’UN MATEIX PI. Lectures de Balears, Catalunya i València», 1979 y 1981 (1ª y 2ª ediciones). Un título derivado del poema de Jacint Vergaguer «Lo pi de les tres branques», símbolo de la hermandad cavabánica o catalana-valenciana-balear. Con sus aciertos y sus desaciertos, debido a la urgencia de su publicación por la carencia de material didáctico adecuado, fue una primicia pedagógica ahora ya histórica y que, en auxilio de desmemoriados, conviene recordar.

LO PI DE LES TRES BRANQUES

Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l'alta sella en l'arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d'or
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Monfort no l'hi vol donar,
per gendre diu que se'l guarda.
Quan lo sant Pare en té esment,
que a corre-cuita, li mana,
torne son rei a Aragó
i al Pirineu la seva àliga.
 
Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t'aguaita,
lo sol que et surt a orient
i el que t'ix a tramuntana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada;
mes, infantó de sis anys,
no vol ésser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d'arribar a Berga
s'enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.
 
Lo Campllong té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l'any com l'esmeragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s'esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s'abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.
 
Don Jaume cau de genolls
i en son extasis exclama:
-El Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna,
tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com una estrella de raigs
en lo front de nostra pàtria.
Fent lo senyal de la creu
se recolza a la pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.
Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l’abriga amb son gran escut
on vermellegen les barres.
Se recorda de Mambré
i de sa alzina geganta,
sota d’on rebé Abraham
la visita dels tres àngels,
tres vegé i un n’adorà,
com per entre les tres branques
ell adora l’Infinit
que obra en sa tenda blava.
 
En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava;
-He somiat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre la mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s'amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l'acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa
les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
-Preguem, que sols Déu és gran,
los hòmens són ombra vana;
preguem que sia aqueix pi
l'arbre sagrat de la pàtria.
 
Jacint Verdaguer
(Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902)

* * *

Anar a > Índex de MIRADOR DEL DENIP

* * *

Este sitio web no tiene publicidad propia.
La publicidad que aparece es del servidor WordPress
que nos da hosting gratuito.

Crea tu sitio web con WordPress.com
Primeros pasos
A %d blogueros les gusta esto: